3 min.

Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer

El passat 25 d’abril a la matinada es van celebrar els Premis de l’Acadèmia de Hollywood, és a dir, els Òscars. Nomadland de Chloé Zhao era la preferida per endur-se l’estatueta a millor pel·lícula i així va ser, entre altres guardons.

El film tracta sobre una dona, Fern, encarnada per Frances McDormand, que ho ha perdut gairebé tot. El seu marit va morir a causa d’una malaltia i la recessió que van patir els Estats Units entre 2007 i 2009 va fer que perdés totes les seves propietats. Arran d’això, compra una furgoneta, se la fa casa seva i viatja per tot el país, sobrevivint de petites feines que troba pel camí. Aquesta història no és de cap manera de ficció, és la vida de molts estatunidencs. La periodista Jessica Bruder recull algunes d’aquestes històries en el seu llibre de no-ficció «País de nòmades, sobrevivents del segle XXI», obra en què la pel·lícula s’inspira.

La història realment no té principi ni final, ni nus ni desenllaç. Ens explica simplement la vida de Fern a la carretera, totes les dificultats que té i el que suposa el seu estil de vida tan diferent. La trama avança a mesura que es troba amb nous reptes. Conèixer gent i retrobar-la en un altre moment, en una altra carretera, acomiadar-te de gent que no veurà mai més i gaudir de les coses senzilles de la vida. Tot el conjunt de com s’explica la fa una pel·lícula que val la pena veure. És difícil analitzar el film per separat, perquè tots els aspectes estan pensats per formar un conjunt.

Els plans llargs i la seva composició fan que sigui una obra d’art visual, gairebé cada un dels plans es podria comparar amb una pintura. Es tracta molt detingudament el color, la llum i la composició, respectant una perfecta simetria en molts casos o la llei dels terços. Les imatges paisatgístiques acompanyen la història, sobretot en els moments en que la protagonista reflexiona i pensa en les seves coses. El paisatge acompanya l’estat d’ànim de Fern en tot moment. En molts plans hi apareix ella sola, deixant constància de la seva solitud. Suggereixen una connexió entre la protagonista i la naturalesa, que és la seva companya en el viatge solitari que ella mateixa ha triat.

Els personatges estan poc desenvolupats, només coneixem el passat de quatre d’ells, els mínims necessaris. Però no és un fet que desprestigi la història, al contrari, conèixer gent i no saber res sobre ella és part del viatge i de la forma de vida. A més, el film s’ha gravat amb només dos actors de prestigi i la resta són actors amateurs o gent que realment té aquest estil de vida. D’aquesta manera es reforça el docuficció en el que es basa el film. Frances McDormand encaixa perfectament en el paper, es podria dir que ella mateixa és la pel·lícula, perquè transporta tot el rerefons del film amb la seva actuació. Totes les escenes són molt naturals i semblen realment gravades d’una conversa normal, fet que reforça novament la part documental del film.

Un altre punt molt fort del film és la banda sonora. Aquesta és una combinació de silenci i una melodia de piano. El fet que durant la majoria de la pel·lícula no hi ha música, acompanya el sentiment de soledat i tranquil·litat de la vida a la carretera. A més, deixa que les imatges parlin per si soles, sense que la música influeixi en el que es veu. Aquest ús del silenci acompanyant el paisatge desèrtic recorda a «No country for old men» dels germans Cohen.

El resultat de tot el conjunt és un film que mostra una altra manera de viure senzilla, lluny de la societat de consum, on l’important del dia a dia són les petites coses que et dona la vida. Tot reforçat per la manera de presentar la pel·lícula.