Novecento

Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer

“Novecento” és una d’aquelles obres que passen gairebé desapercebudes per tothom, però que mereix ser molt més coneguda. Una gran obra composta per diferents genis del setè art que no fallen en cap moment.

Cartell oficial de la pel·licula.

Les seves gairebé cinc hores de durada expliquen la història al voltant de Olmo i Alfredo. El primer, fill d’un pagès, el segon, fill del patró. Els dos neixen l’any 1900 i fan front a les nombroses dificultats que presenta aquest segle, però cadascú des del seu punt de vista. És a dir, Olmo sent pagès i, normalment, patint les conseqüències de primera mà, mentre que Alfredo, fill de família rica, ho viu tot de manera molt diferent. Però entre els dos neix una relació d’amistat que pot superar qualsevol força major.

La història està explicada des d’un punt de vista curiós. Perquè la història se centra en dos personatges, però no es poden obviar els personatges secundaris, que tenen gran importància durant tota la pel·lícula, perquè incideixen de manera important a la vida dels dos protagonistes, així com les seves relacions o pensaments. Pot semblar que els personatges son passius, perquè el film es basa en els fets històrics del segle, però no és així. La història està escrita de manera que totes les decisions del personatges incideixen de ple en la història, tot i que no segueix la forma clàssica del viatge de l’heroi, en part, perquè hi ha un protagonisme compartit. Però el centre de la història és mostrar la Itàlia dividida. Per aquest motiu, totes les decisions dels personatges tenen importància en el futur. A través d’aquestes vivències, els personatges evolucionen. Aquest és el punt fort de la narrativa, perquè cadascun dels personatges s’ha d’adaptar a la seva realitat, li agradi o no. Però el més bonic de tota la història, és com es mostra el sentiment de germandat entre tots els personatges que aconsegueixen conquerir a l’espectador.

La direcció del film no pot ser millor. Gran part de la pel·lícula es basa en plans llargs, combinats amb moviments de càmera, de manera que els personatges prenen protagonisme i porten l’acció en tot moment, com si l’espectador els estes seguint al llarg del film. El director, Bernardo Bertolucci, sap què ha de mostrar, què és important i com mostrar a l’espectador tots els moments clau. Això, junt amb la direcció de fotografia, formen un film molt potent estèticament, tot i ser produïda el 1976.

Fragment del film amb De Niro i Depardieu.

No cal parlar massa de la música. Simplement, Ennio Morricone va composar una obra mestra que acompanya i completa una altra obra mestra. Els violins porten l’acció i uneixen espectador i personatges de la pel·lícula, sobretot en l’escena final. A més, la banda sonora és la prèvia de “Cinema Paradiso” i d’altres obres, perquè hi ha melodies, sobretot les primeres notes, que s’assemblen molt a la música que composaria gairebé deu anys després. De fet, en aquest film es reconeix fàcilment la marca personal del compositor que més tard deixarà empremta a moltes altres pel·lícules.

Cal destacar l’actuació de tots els personatges, però en especial de Gerard Depardieu i Robert de Niro. Durant tot el film mantenen el seu personatge i realment es converteixen en Olmo i Alfredo. Perquè es posen dins la pell d’un personatge que l’acompanyen gairebé tota la vida, és a dir, que la seva actuació abasteix des de la joventut dels personatges fins a la vellesa. D’aquesta manera, com que els personatges canvien al llarg del film, els dos actors són capaços de transportar al personatge a l’època que calgui. Per mi, de les millors interpretacions dels dos actors mai fetes, millors que moltes posteriors. D’aquesta manera, també s’ha de destacar la feina de maquillatge i vestuari, perquè a mesura que avança la pel·lícula, gràcies a aquests factors es detecta fàcilment el pas del temps, en gran part, perquè està molt ben aconseguit.

Un altre fragment de Novecento.

Per últim, m’agradaria destacar una escena (compte, spoiler!). Bertolucci arrodoneix l’obra quan, cap al final, Olmo fa un discurs sobre el socialisme trencant la quarta paret. En aquell moment, no només l’espectador forma part del personatges i del poble, sinó que fa un crit de denúncia contra el feixisme. M’agrada especialment aquest discurs, perquè Bertolucci el fa intemporal. És una pel·lícula estrenada el 1976, aquella escena transcorre el 1945 i jo l’he vist el 2021, gairebé 2022. No obstant això, les paraules que pronúncia Olmo valen per totes les èpoques. Aquí us deixo el link, perquè el podeu escoltar (a partir del minut 1:10 fins al final).

En definitiva, “Novecento” és un film que val molt la pena. Recomano a tots els lectors que li donin una oportunitat, tot i la seva llarga durada. A més, és una lliçó d’història important que és més actual que mai.