Article d’opinió de Jordi Bertran Luengo
Avui és Dimarts de Carnaval. En moltes poblacions la jornada hauria passat sense adonar-nos-en massa perquè estem més a prop d’un escenari pandèmic assimilable al predemocràtic que al viscut a nivell festiu les darreres dècades. Però de bon matí hem assistit a una carnavalada amb tota la regla. Un cantant, el raper lleidatà Pablo Hasél, detingut pels Mossos d’Esquadra per ordre de l’Audiencia Nacional en el rectorat de la capital del Segrià. Una escena en blanc i negre o un passatge carnestoltenc, com preferiu.
Que la Corona espanyola amb el rei Felipe VI no hagi sabut actuar de mitjancera en aquest conflicte és l’enèsima expressió del fracàs del règim de 1975. Podem arribar a entendre, malgrat no acceptar-ho, que el seu pare Juan Carlos I seguís les corrupteles del franquisme. Era fill i fruit d’una època i va ser el mateix dictador Francisco Franco qui li atorgà el tron.
Però que un home nascut el 1968 i que ha viscut la majoria d’edat en democràcia no sàpiga passar pàgina i actuar com a líder en un tema que evidentment l’afecta directament, com són les expressions artístiques que parlen o denuncien la monarquia espanyola, i molt especialment les males praxis del seu pare, és el símptoma més clar que la dinastia borbònica segueix fent un mal favor a l’Estat.
Amnistia Internacional ha iniciat una campanya denunciant la manca de llibertat d’expressió a Espanya. I de ben segur que amplificarà el ressò internacional d’aquesta notícia. La detenció de Hasél és també el trencament de la monarquia envers a les noves generacions de joves que entenen que el rap, amb el seu ADN de denúncia, és una de les seves formes d’expressió cultural. Per això, avui la franja generacional jove és més lluny d’una institució que perd credibilitat al ritme no d’una desfilada militar sinó de les parades de la Legión Española, en què el liderat per un boc és molt més accelerat. Els vint anys que separen Felipe VI envers Hasél mostren dos mons plenament antagònics i difícilment reconciliables.
No entraré a valorar si els 64 tuits de Hasél mereixen o no condemnes. Soc dels que opina que les xarxes han d’ajustar-se als mateixos paràmetres que qualsevol altre canal de comunicació. Però que les cançons han de ser autopistes de la llibertat de l’expressió no admet a hores d’ara cap mena de dubte. Juan Carlos el Bobón és una lletra protagonitzada pel rei Juan Carlos I, actualment fugit d’Espanya i paradoxalment protegit pel mateix Gobierno. Hasél hi diu el que milions de persones opinen sobre l’emèrit mentre prenen un cafè, fan un vermut o xerren en una sobretaula. Res més. Escoltin-la, perquè és el moll de l’os:
