9 min.

Entrevista realitzada per Òscar Ramírez Dolcet

Érem com érem i, de sobte, va arribar la pandèmia, el confinament, la por, la mort, gent malalta, hospitals col·lapsats i, en tots els casos i sentits, el canvi de la nostra normalitat i la prohibició de molts dels nostres hàbits. El Covid19, que encara viu aferrat a nosaltres i té molt futur com a company nostre de viatge, ha deixat tocada a tota la societat.

Veient aquell panorama, que malgrat s’hagi suavitzat no ens ha abandonat, el Pol Casas, un estudiant de BAT de l’Institut Cambrils, va elaborar un complet TDR (Treball de Recerca) per parlar de l’afectació del confinament entre els joves.

Una amplia enquesta entre la població estudiantil i adolescent, converses amb adults i una entrevista extensa amb la psicòloga Natàlia Martínez, van donar lloc a un document que aporta llum a un tema que la gran majoria dels adults desconeixem.

No es tracta d’estar d’acord amb les conclusions ni de rebutjar-les. L’objectiu al llegir aquest treball ha de ser fer una lectura real, pragmàtica i imparcial d’un estudi que és significatiu i amb una mostra suficient com per tenir-la en consideració.

Un servidor, que com sabeu és amant dels TDR ben fets, ha volgut aportar quanta més llum millor. Per això he conversat amb ell, amb el Pol Casas.

Què et va portar a fer el TDR sobre el confinament i la seva repercussió entre la gent jove?

Quan ens va tocar triar el tema del Treball de Recerca, per escollir-lo jo em vaig posar uns requisits que van ser: que fos un tema d’actualitat, amb el que em sentís identificat i del qual en pogués extreure molta informació.

Llavors, amb l’ajut de la meva mare vaig arribar a la conclusió de que aquest era un tema ideal, perquè recollia tots els requisits. També per això vaig decidir enfocar-ho específicament als adolescents.

Imatge del Pol Casas, autor del TDR sobre el confinament jove.

Una part important del treball la dediques a explicar els efectes psicològics que el confinament va tenir sobre la població més jove. Parles de l’ansietat, la pena, la desesperació o l’insomni. De quina forma creus que va afectar, basant-te en els resultats del teu treball, la clausura i estat d’alarma a aquest sector de la població?

L’adolescència és una etapa en la que les amistats són molt importants, i en la que les persones necessiten llibertat i espai personal. La pandèmia ens va privar de la nit al dia de moltes de les nostres llibertats essencials, com per exemple de poder veure als nostres amics, o simplement de sortir a donar una volta al carrer per desconnectar i estar sols, i això va provocar que apareguessin alguns efectes psicològics com van ser l’apatia, l’ansietat, la pena…

Per altra banda també va tindre unes repercussions físiques, perquè els nostres hàbits van canviar completament, i ens vam haver d’adaptar a la situació fent més esport, millorant la alimentació…

Consideres que els va afectar més a ells, a la gent jove, que a persones d’altres franges d’edat? Si és així, perquè?

En alguns aspectes sí. Per exemple, com ja he dit, psicològicament. L’adolescència és com una muntanya russa de sensacions en la que constantment les nostres emocions canvien, i és molt difícil trobar un equilibri.

Si, a més, a aquest fet quotidià li afegim la incertesa i l’aclaparament provocats per la situació, és evident que en alguns casos pot arribar a ser greu.

Els primers mesos de confinament, i les primeres setmanes especialment, l’ús d’internet es va disparar i la connexió a certes xarxes socials va batre records a nivell estatal. Com avalues aquest fet?

Crec que és una cosa totalment normal i sana. Tots ens vam haver d’adaptar a la situació i intentar normalitzar-la, i l’internet i les noves tecnologies van ser una peça clau en aquest procés. Vam haver de substituir les reunions per videotrucades, les classes per videoclasses, etc.

En general, les tecnologies van substituir les persones, o almenys ho van intentar, perquè segurament tots vam sentir la impotència d’estar parlar amb un ésser estimat i no poder donar-li una abraçada, i aquestes són les coses que crec que vam aprendre a valorar més, i que una vegada més ens van demostrar que les pantalles no poden substituir completament el contacte físic.

És real la imatge que tenim dels adolescents sempre vinculada als mòbils i mai a altres hàbits més “tradicionals”?

No creus que davant aquella mena d’obligatorietat a estar-se tancat a casa no hagués estat bo apostar per altres formes per passar el temps que no pas connectar-se més? En tot cas, creus que és un símptoma bo o dolent que no s’optés per altres fórmules i es tendís a aquest “aïllament social” que suposa endollar-se a la pantalla del mòbil o ordinador en lloc de cercar altres distraccions?

Era molt difícil trobar noves distraccions dins de casa, i per això crec que amb les possibilitats que ens ofereixen les tecnologies, era la via fàcil per passar el temps i ja va estar bé fer-ne ús, tot i que no de manera excessiva.

Al teu TDR parles d’altres temes interessants dins del temps del confinament com ara els hàbit alimentaris i els esportius. De quina forma van variar?

El 85% dels joves va fer esport durant el confinament. El 55% en va fer 3 o més vegades per setmana, i el 23% 2 cops per setmana.

Per altra banda, el 39% dels adolescents van canviar la seva dieta alimentària. Un 22’5% va millorar els seus hàbits, mentre que un 16’5% els va empitjorar. El 36% va seguir amb la seva dieta perquè ja era correcta, i la resta, un 25%, assegura que va seguir amb els seus hàbits alimentaris tot i no ser gaire saludables.

A nivell educatiu, les coses tampoc van ser normals però no van significar per a la majoria cap problema. Ho dic perquè es va optar per l’ensenyament online que la gran majoria tenia a l’abast al disposat de tecnologia suficient. El problema és que es va demostrar de nou l’escletxa econòmica i social que té el nostre país perquè molta gent no té internet a casa o no disposen d’ordinador. Què en penses del sistema educatiu aplicat en temps de pandèmia i d’aquest fet “discriminatori” que s’ha produït entre els més pobres?

Penso que en una situació d’emergència sanitària com la que ens vam trobar, per l’estat és molt difícil administrar els limitats recursos de manera correcta i eficient. Segurament es va prioritzar més la sanitat, equipant les UCI amb més material, comprant mascaretes, Equips de Protecció Individual per als sanitaris… , i es van deixar una mica més de banda els sectors com la educació.

No obstant, en alguns casos el Govern i les escoles sí que van oferir recursos com ara bé ordinadors o connexió a internet als qui ho necessitaven, tot i que potser és cert que no van oferir-ne suficients.

Creus que en temps de confinament les relacions entre pares i fills van canviar? De quina manera? I entre amics i entre parelles?

Sí que va canviar en la gran majoria dels casos. La convivència entre pares i fills en un 73’5% dels casos va ser bona o molt bona. És una xifra molt elevada i positiva tenint en compte les condicions en les que es van trobar moltes famílies.

En molts casos els pares van poder passar amb els seus fills molt més temps del que poden passar en dia a dia. Per aquesta raó la majoria d’aquestes relacions van sortir reforçades.

En les relacions de parella hi ha un patró que es va repetir. En la gran majoria dels casos el confinament va potenciar la situació en la que es trobaven les parelles prèviament, i si aquestes estaven bé en van sortir reforçades, però si no ho estaven van empitjorar encara més.

Les relacions d’amics van dependre totalment de les tecnologies, i el fet d’estar en igualtat de condicions amb tots, va provocar que es creessin moltes noves amistats, i també que se’n recuperessin de velles.

L’estudi online, des de l’habitació o el saló de casa, va ser un dels primers canvis que la pandèmia va portar a la vida dels adolescents.

Diuen que totes les crisis porten oportunitats de millora. Ho creus? Quines millores hi ha hagut? On hem perdut més?

Jo crec que aquesta pandèmia ens ha ensenyat a valorar molt més les petites coses de la vida, les coses quotidianes a les quals no els donem importància, però quan ens manquen realment ens adonem de la seva rellevància. Com per exemple donar una abraçada a un amic, o anar a l’escola cada dia i veure als companys.

Un cop enllestit el confinament i amb el retorn a aquesta certa “nova normalitat” que va tenir lloc al maig del 2020, la sensació que es va tenir globalment és que la gent no havia entès res, que seguia cometent les errades que d’abans, que teníem de nou una societat egoista i gens solidària. En poc temps es va demostrar amb accions i els sociòlegs i els psicòlegs van ser els primers en criticar aquest fet. Creus que realment es va aprendre res d’aquells mesos de tancament?

I tant que es va aprendre. Jo crec que el problema va ser que vam estar tant de temps tant restringits, que quan se’ns va donar l’oportunitat de sortir i començar a fer coses en vam abusar, i això va comportar que una vegada rere una altra caiguéssim a la mateixa situació.

Però el confinament ens va posar a prova a tota la societat, fent-nos passar per una situació en la que mai ens havíem vist i que ens va ensenyar moltes coses.

El rol de la gent jove, i aquí generalitzo al màxim, no ha estat ben vist els últims mesos perquè s’ha vist com eren els primers en fer festes sense respectar les normes establertes, en saltar-se les regles. Ho han dit els mitjans i s’ha vist en imatges. Consideres que s’ha criminalitzat a la joventut en aquest sentit?

Sí que penso que s’ha criminalitzat molt a la joventut i s’ha generalitzat. És veritat que, com a tots els grups d’edat, hi ha gent que no compleix les restriccions i fa les coses malament, però és una minoria. Crec que la diferència està en que els més grans són més discrets alhora de fer segons quines coses, i per això sembla que només siguin els joves els que fan les coses malament, i se’ls tatxi d’irresponsables.

Una de les primeres preguntes que formules al TDR és si es va fer bé o no tot allò que es va decidir a Espanya al primer moment i, especialment, el tema del confinament. Què en penses un cop has elaborat el treball?

En la meva opinió, es va fer prou bé, perquè en aquell moment es va aconseguir l’objectiu a llarg termini, que era aplanar la corba i reduir el nombre de contagis fins xifres molt baixes. Ademés, tot i la llarga durada es va fer sense aplicar unes mesures tant i tant restrictives com les que va aplicar la Xina. Era molt difícil gestionar una situació tant complexa, sense precedents recents, i fer-ho de manera ràpida i eficaç, i per això penso que tot i que algunes coses, com passa sempre, s’haguessin pogut fer millor, es van fer prou bé.

La gestió ha estat millor a altres països? A quins i perquè?

Depèn des del punt de vista del qual ho enfoquem. Si ens centrem més en la part sanitària, alguns països com la Xina van ser molt més eficaços perquè van aplicar unes mesures extremadament restrictives que van aturar els contagis molt ràpidament tot i la seva sobrepoblació.

Això també va ser possible “gràcies” al seu sistema polític. En canvi, si ho mirem envers  l’evolució de l’economia, segurament els EUA han sortit més ben parats que nosaltres, perquè han aplicat mesures menys restrictives. Jo situaria a Espanya en un punt intermedi entre els EUA i la Xina.

Què n’has après a nivell global fent aquest Treball de Recerca? I a nivell personal?

Fent aquest TDR he après moltíssimes coses. Per començar, a nivell personal he après a estructurar un bon treball, a buscar informació i a organitzar-me, entre moltes altres coses, que crec que són molt positives per mi i em poden aportar molt en el meu futur universitari. També m’ha agradat investigar en la forma com els joves van afrontar el confinament i com els va afectar, i veure com tots van sortir-se de la situació, ja fos amb més o menys dificultats.

A nivell global, la investigació m’ha nodrit amb molts nous coneixements de tots els àmbits, ja sigui en història, al investigar sobre les epidèmies que ha viscut la humanitat, psicologia, al estudiar les relacions interpersonals i els efectes de la pandèmia, economia, política…

He estat molt satisfet amb el treball perquè al final les hores dedicades han donat els seus fruits.