Queen’s Gambit: la minisèrie que ha sacsejat Netflix

Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer

Fa poc vaig recuperar els escacs de casa, perquè feia temps que no hi jugàvem i em venia de gust tornar a fer-ho. Però tot just coincidia amb el rebombori de la sèrie Gambito de dama (Queen’s Gambit) de Netflix, i molta gent em va dir: «Ah, jugues perquè t’ha agafat la fal·lera de la sèrie, oi?». Una de les conseqüències de les plataformes digitals és que quan a tothom agrada, tothom ha de ser dins del sac, sense pensar-ho dos cops. Això és el que ha passat amb Queen’s Gambit. Vaig decidir veure-la més tard de la seva estrena precisament per això, per no caure en l’obsessió que té la gent quan s’estrena una sèrie que agrada a tothom. Ara, un cop acabada i interioritzada, dedico tot aquest article la meva anàlisi sobre Queen’s Gambit.

Òbviament és un bon producte, si no, no hagués aconseguit tota la fama que té. Però hi ha coses que potser no són tan genials com afirma la gent.

Faré cinc cèntims per aquells que no l’han vist, però atenció, perquè hi poden haver spoilers! La història gira entorn dels anys 50-60 als Estats Units, amb una nena orfe, Elisabeth Harmon, que descobreix els escacs quan veu jugar l’encarregat de manteniment del centre on resideix. Allí descobreix que té un do especial pel joc i fa el possible per jugar-hi i aprendre. Més endavant, té l’oportunitat de jugar campionats i destacar en un món dominat per homes.

Començaré pels temes més superficials per endinsar-me més profundament després. Visualment és una meravella. Quan les coses estan ben fetes, es nota la dedicació. La llum, els colors, el vestuari i l’adaptació de les escenes et transporten als anys 60. Ja sigui la roba, els espais i fins i tot, les peces que s’utilitzen per jugar, estan basades en les reals d’època.

Tot el conjunt acompanya a seguir la trajectòria de la protagonista, ja sigui el seu estat d’ànim, l’evolució personal o els moments dramàtics que passa. Per exemple, quan està al centre de menors, els colors que predominen són el marró i el blanc i els colors de la roba són apagats. Però quan és més gran i tot comença a anar millor, vesteix roba més acolorida, els colors de les parets són més vius, etc. Tot això reforçat amb una llum pensada en cada moment i que s’ajusta perfectament al context.

Amb el vestuari també podem seguir el camí de la protagonista, a l’inici veiem una Beth vestida de la roba que li han imposat, vella i reutilitzada. Però quan és més gran, podem veure el seu estil personal, una roba amb molt de glamur i estil que culmina a l’última escena quan apareix vestida tota de blanc que recorda, precisament, a la reina dels escacs.

Els plans prenen moltíssima importància, perquè són la clau per entendre què passa quan es juga una partida d’escacs. D’aquesta manera, l’espectador no cal que sàpiga com es juga per seguir l’escena. Hi ha nombrosos primers plans que mostren l’estat dels jugadors i on es pot seguir la trama sense problema. D’aquesta manera, gairebé mai se segueix una partida, només es veu algun pla on es mouen peces, però poc més. Aquest ha sigut un recurs que ha remarcat moltíssim el talent d’Anya Taylor-Joy, que dóna vida a Beth, perquè saber aguantar una mirada dramàtica en un primer pla durant una estona, no ho poden fer tots els actors. D’altra banda, és un recurs que s’utilitza al llarg d’absolutament tota la sèrie i de vegades es fa una mica pesat, perquè veus les cares una i una altra vegada i de sobte, ja està, ha guanyat la Beth.

En gairebé totes les partides, s’explica com ha vençut al rival. Si entens d’escacs, segurament ho podràs seguir tot, si saps jugar el mínim, entendràs alguna cosa, però si no saps jugar, no esperis entendre res.

Centrant-se en la història, el tema és molt original. Destaca perquè fuig dels temes clixés de les sèries i s’agraeix que hi hagi estrenes amb temes nous. Està basada en el llibre del mateix nom, publicat per Walter Trevis el 1983. El mateix autor del llibre, d’origen nord-americà, va afirmar que no es va inspirar en cap jugador real. Però hi ha semblances amb la història del prestigiós jugador estatunidenc Bobby Fisher. La història s’emmarca en un context de Guerra Freda que també es trasllada als taulells d’escacs i amb un nen, o nena en aquest cas, prodigi.  D’aquesta manera, la sèrie adopta un to feminista.

El desenvolupament dels fets es podrien classificar com un melodrama riu, és a dir, que seguim únicament a un personatge, a Beth Harmon. És una trama que fuig del convencional perquè la mateixa protagonista és la seva pròpia antagonista. És veritat que es podria classificar a altres personatges com a rivals referents als escacs, però no influeixen en la seva vida tal com un antagonista. És ella mateixa que s’allunya del seu objectiu, que es fa la vida impossible i qui se la complica, sobretot en el moment en què es torna alcohòlica. Ella decideix abusar i ella mateixa decideix parar. Altres personatges intenten ajudar-la, però no influeixen massa en el transcurs de la història. El fet que ella mateixa sigui l’antagonista és innovador, però des del meu punt de vista, no ho trobo tan atractiu, perquè a més en aquest cas, a l’haver pocs capítols, és un canvi molt brusc i radical. Durant els primers capítols s’empatitza amb un personatge que més endavant es destrueix a ell mateix i ja no és tan atractiu. Tot i que després les coses s’arreglen, s’ha perdut el vincle especial entre espectador i protagonista. Els productors mateixos han deixat clar en el capítol addicional “Así se hizo Gambito de Dama” que la història se centra en la protagonista i en res més, deixant els escacs en segon pla, més aviat eren una excusa per mostrar la genialitat que té Beth per una cosa que poca gent entén.

A més, el fet de centrar-ho en una sola protagonista, deixa molts interrogants referents als altres personatges. No sabem d’on ha sortit Benny, ni Borgov ni cap dels companys. El fet de tenir set capítols, no dóna abast i, en el meu cas, m’hauria agradat que s’aprofundissin més en alguns aspectes, per exemple, què passava amb els seus pares, d’on venien, per què passa el que passa. En aquest cas, hauria estat millor haver fet una pel·lícula o una sèrie més curta, revelant menys coses o una sèrie més llarga, en vista que no hi haurà segona temporada.

La història en si és una mica previsible, perquè, a més, recorren al típic patró. La protagonista guanya a tothom, fruit del seu do especial, fins que es troba a un rival digne que no aconsegueix superar, (Benny) més endavant el supera i es converteixen en companys per combatre el rival més fort de tots (Borgov) que després d’una primera derrota, aconsegueix guanyar-lo al final de la sèrie, deixant un bon gust de boca per a tothom.

En conclusió, Queen’s Gambit ha destacat perquè ha sigut la gent qui l’ha fet destacar. Té punts molts forts i altres de bastant fluixos. No obstant això, com he comentat al principi, la gent veu or a tot allò que brilla i vol que tothom ho vegi així. Queen’s Gambit és una bona minisèrie, però no és la millor.

Pots veure què en pensen els professionals feu clic aquí