Quiosquers

Article d’opinió de David Serra Martín

Per als lletraferits de tot el món, el quiosquer és probablement una figura clau i fundacional dels primers apetits literaris. De fet, va ser una dona qui em va inocular en vena el verí dels “tebeos” quan jo només tenia 4 anys. La senyora Pilar, que regentava una mena de papereria, quiosc i impremta al carrer del Roser de Barcelona, i em destil·lava les novetats de la gran cultura dels còmics com si fossin caramels. “D’on vens?” em preguntaven els meus pares. “Del quiosc de la senyora Pilar” responia jo, mentre em disposava a connectar-me amb les entremaliades històries del “Pulgarcito”, mentre la iaia Fina em feia un entrepà de pernil serrà per afermar el bon aspecte de les meves galtes rodones de panarra.

Un quiosc a Barcelona, als anys 30. En aquells anys, la premsa infantil tenia molta importància i era una font d’alimentació per aquell public menut.

No vaig dubtar en adoptar un altre quiosquer de confiança quan ens vam traslladar a Tarragona amb els meus pares. Tinc present la seva imatge d’autoritat, instal·lat en el seu garito de la plaça d’Anselm Clavé, envoltat de diaris i revistes fixades amb agulles de fusta per estendre la roba, preguntant-me si els meus pares em deixaven llegir aquells còmics de superherois mentre li donava les 50 pessetes que costaven. En canvi, no li semblava pas malament que els meus companys de la mítica EGB perdessin la vista (i quelcom més) en les portades de “Interviu”. Confesso que aquesta manca d’estima pels meus plaers de púber li restava punts a la meva admiració per algú que tenia la fortuna de viure amb un ull a la lletra i un altre al carrer. Abans de comprar, però, jo tenia per costum recorre tot el perímetre de la caseta de paper, memoritzant les magnífiques portades i imaginant quines aventures amagaven dins de les seves pàgines.

“Permeti’m que l’ajudi. Soc un fan de Batman. Miri al prestatge amunt” deia, brandant un havà, l’amo d’un dels altres quioscs ja desaparegut. I és que altres quiosquers de capçalera també han estat exemplars dins del seu ofici, canviant el decorat del seu palauet cada setmana i  donant-me conversa perquè, com a professionals, saben que per fidelitzar a un afamat dels papers com jo, res com “xivar-me” la ruta cap a aquells objectius valuosos com podien ser una edició limitada del “hombre murciélago”; ells tenen el món a les seves mans i el veuen passar per la seva caverna platònica on conviu el selecte amb el safareig.

Els quioscs tradicionals han anat abaixant la persiana.

Malauradament molts dels quioscos del territori han abaixat la persiana. El barraquisme il·lustrat ha estat fagocitat per franquícies impersonals i substituït per andròmines de venda de tiquets de bus, loteries i paelles de “Master Chef”. “Ja tenia ganes que arribés el dia, Adeu-siau”. “Et comprenc perfectament, Andreu”. Quan es va jubilar el meu quiosquer de la plaça de la Font va canviar tot un període de la meva vida, on el cafè, el diari i una fotografia de tots dos, feta amb l’iphone, inaugurava la meva jornada.

Vaig seguir adoptant quiosquers davant l’adversitat amb una passió crepuscular. Llavors va aparèixer la Inma, la riallera quiosquera de Rambla Vella que em va dur cada matí, i especialment el diumenges, a reviure l’escena de l’estanquera de “Amarcord” de Fellini en bucle, una mena de somni lúbric, de dominicals i croissants de xocolata. Finalment també va tancar el seu zulo. ¡Porca misèria!

Ara només tinc dos espais de resistència en aquest confortable geriàtric que és Tarragona, un a la plaça Imperial i l’altre al bell mig de Rambla Nova. Alejandro em regala un parell de dominicals extres mentre engeguem una mini conversa al voltant de qualsevol cosa. Al marxar Rambla amunt no puc evitar pensar que els quiosquers són com una mena de faroners d’un temps gloriós que ja ha quedat difuminat en la seva memòria de portades groguenques sota un vidre brut.

… On és el meu cafè?