Últimament he estat estudiant la trilogia de Koker de Kiarostami en relació amb la teoria realista de Bazin i com es relacionen. Després d’un anàlisi profund sobre les tres pel·lícules, he arribat a la conclusió de que Kiarostami no només compleix amb la teoria, sinó que la sobrepassa més enllà de la realitat que defensava el crític francès.
Imatge del director Abbas Kiarostami, mort l’any 2016. Foto: El País.
La teoria de Bazin creia en el cinema com la possibilitat de representar una còpia del món objectiva. Però la indústria va abandonar aquest model ràpidament per substituir-lo per les innovacions tecnològiques i una reformulació de les històries i la narrativa audiovisual.
No obstant això, Kiarostami recupera aquest tipus de representació per fer-se’l seu i iniciar una nova cinematografia iraniana que trenca amb el paradigma audiovisual que hi havia a llavors.
Amb l’estrena de “¿Dónde està la casa de mi amigo?” es recupera el realisme que Bazin havia defensat anys enrere i es contraposa amb el cinema comercial que apostava pels efectes especials. Kiarostami demostra que la teoria baziniana és aplicable i funciona dotant a la càmera d’un poder que va més enllà de la còpia del món. Aquest film es conforma com una representació explícita del cinema que Bazin defensava i en el que inicia una reformulació d’aquest.
Fragment de “¿Dónde està la casa de mi amigo?”
“Y la vida continua” es presenta com un film entre “¿Dónde està la casa de mi amigo?” i “A través de los olivos”, perquè manté la realitat de la primera entrega, però inicia el camí metacinematogràfic que representa la tercera part.
“A través de los olivos” es defineix com una obra poètica que trenca qualsevol esquema previ sobre realisme i ficció. Kiarostami aconsegueix retratar els conflictes interns personals a través de personatges externs versàtils en un entorn particular.
Els tres personatges transporten, a través de la seva obstinació, cap a un territori naturalista i transparent per representar el món segons Kiarostami.
Així, Kiarostami adopta la teoria cinematogràfica realista per incorporar-hi l’autoconsciència sobre el món. “El cinema ha de baixar cap a un món material per presentar la vida tal i com és” i en la trilogia de Koker aquest concepte està molt ben aplicat. L’humanisme i la naturalitat tant de les històries com dels personatges travessa la pantalla per plantejar una representació del món que coincideix amb la vida mateixa.
Fragment de”A través de los olivos”
El cineasta iranià descobreix a través d’aquesta trilogia una nova forma de representació. No només representar la realitat objectivament, sinó retratar uns personatges que a través de la seva representació s’il·lustra la vida mateixa. Les relacions humanes, igual que en la vida mateixa, són el nexe entre totes les històries i l’eix de la narrativa de totes elles. Les facultats humanes són les que representen el naturalisme en aquests films.
En conclusió, Kiarostami ha reformulat la teoria de Bazin per fer-se la seva pròpia. Tot i que amb el primer film si que s’ajusta estrictament al que defensava el teòric francès, les dues altres pel·lícules que la segueixen s’allunyen cada cop més cap a un cinema més personal. El director retrata cada cop més els conflictes interns utilitzant la realitat com l’espai on aquests hi conviuen.
El mite del cinema-total s’ha quedat enrere. Deixant de banda les possibilitats tecnològiques que hi ha avui en dia per representar la realitat, Kiarostami trenca el mite i en crea un de nou. El seu estil es podria definir amb el concepte de cinema-realitat, perquè aconsegueix la seva màxima representació.
Fragment de “Y la vida continua”
El dispositiu cinematogràfic ja no necessita captar la realitat, sinó la seva essència. La tecnologia ja ha arribat a aconseguir una còpia exacta del món, però mai aconseguirà captar els seus valors, perquè es necessiten persones. El món el configuren les persones i la seva relació amb l’entorn. Per aconseguir una còpia exacta d’aquest es necessita aquesta humanitat que Kiarostami retrata en les seves pel·lícules.
D’aquesta manera, la teoria baziniana es pot aplicar, com s’ha fet en el desenvolupament, però fins a cert punt. El director iranià parteix de la base que el teòric francès va establir amb els seus articles i desenvolupa un estil propi a partir d’aquests. Es pot considerar a Kiarostami com un poeta de les imatges que il·lustra amb la càmera la seva visió sobre un món particular a partir de personatges que representen la naturalitat i la humanitat que envolta el director.
Kiarostami utilitza la vida quotidiana per representar-la a través d’ella mateixa i dotar-la d’un significat poètic per explicar què és per ell la vida que se li ha presentat.
Aquestes conclusions provenen d’un treball propi realitzat dins de l’assignatura de “Teoria i anàlisi cinematogràfica i televisiva” de la carrera de Comunicació Audiovisual a la Universitat Rovira i Virgili.
