Roger Conesa: “m’han robat una part molt important de la meva vida, la del contacte directe amb la gent”

Entrevista realitzada per Òscar Ramírez Dolcet

La soledat és un dels traumes de moltes persones en certs moments de la vida que poden prolongar-se més o menys. De fet, el nostre convidat assegura que mai estaràs sol sentint-te sol. I té cert sentit tot i que, si féssim cas les paraules de George Moustaki, la nostra soledat està molt sola.

Parlem del tema perquè el punt d’inici d’aquesta entrevista és una cançó i un vídeo del compositor i cantautor Roger Conesa, artísticament conegut com a Roger Benet des del 2003, que neix molt abans de la pandèmia però que ara, en aquesta situació de desempara de moltes persones, té una major raó de ser. Envoltat de quasi una vintena d’amics, el Roger va aprofitar l’època de confinament per posar imatge a la cançó “Sol”. La peça és, sota el parer de qui us parla, una obra d’orfebreria musical molt ben elaborada. En ella s’hi combina el pop, el rock que sovint passa a ser simfònic i altres generes que us convido a anar trobant.

Tot i el nom, la cançó convida a envoltar-nos d’amics per gaudir-la i és un clam -també- a l’enriquiment personal que suposa entendre què és viure sol i què ens aporta la solitud o soledat. Conversem amb ell, amb el Roger Conesa, qui per cert ha actuat en diverses ocasions a Altafulla. L’última va ser al juliol de l’any passat a la plaça de l’Església, en el marc del festival Altacústic.

El Roger, tot just abans d’actuar al Palau de la Música per l’espectacle “Jazz en viu Swing”.

Roger, tenim com a punt de partida per aquesta conversa el vídeo de la cançó “Sol” que has fet córrer per les xarxes socials i que està feta en època de confinament. Perquè vas decidir fer aquesta gravació?

La cançó  “Sol”, tall que estava inclòs al disc “Ciutòpolis” (2014) del projecte “Roger Benet”, no va tenir videoclip en el seu moment, així que suposo que vaig pensar que, per la situació de confinament en la que ens trobàvem i la relació amb el tema del què parla la cançó, tenia sentit fer-la visible durant la desescalada del primer confinament.

Tot i així, han passat 8 mesos des de que vaig pujar el vídeo a les xarxes, així que seria arriscat fer una aproximació real al per què de la decisió.

Com sabeu, el sistema de recuperació que utilitza la memòria per enviar informació acumulada des de l’hipocamp al còrtex prefrontal i crear així un record, fa que distorsionem la construcció de la realitat tal i com va ser viscuda.

El que sí estic segur és que no va ser per diners, hahahaha!

S’hi ha sumat una munió de musics, fins a divuit si no hem comptat malament, per acabar creant una obra magnifica. Què en penses de la resposta dels teus companys? Estàs satisfet del resultat final?

Més que magnífica, prefereixo pensar que és una peça honesta.  Totes  les persones que van participar-hi formen part de la família musical que el projecte “Roger Benet” ha construït durant quasi 18 anys d’existència. Així que, més que crear una opinió des del pensament, prefereixo dir que vaig “sentir”, -i d’una manera molt propera i potent-, com cadascun dels músics i amics posaven el millor de part seva. I  això, en un moment com el que estàvem vivint, era un regal impagable. El resultat final és només un testimoni de com vaig arribar a gaudir el procés de creació i la generositat dels qui hi van participar.

 La cançó té com a fil narrador la soledat tot just en una època en que, almenys físicament, molta gent ha estat sola i/o s’hi ha sentit. Quin missatge has volgut adreçar amb aquesta peça?

La cançó se’m va ocórrer com a idea l’any 2001, a partir d’una experiència amb la solitud molt concreta. Aquella idea va reposar un temps i no va ser fins més endavant quan la vaig acabar de compondre, intermitentment, entre 2008 i 2010, afegint en la part de la lletra altres experiències posteriors entorn la soledat. Sense oblidar que, musicalment, també hi ha aportacions de Jorge Varela, Loti Arroyo i Dani Catena que parlen de la solitud des de d’una òptica purament instrumental. Així que hi ha molts missatges que hi conviuen des de fa temps, i en concret no volia adreçar cap missatge específic en relació al moment que vivíem.

Això sí, penso que la cançó afronta, sobretot, dues visions: aquella en que ets absolutament conscient que amb l’única persona amb qui compartiràs soledat per sempre ets tu (així que més val que no te n’escapis!) i, alhora, que aquella sensació de solitud no és individual, sinó que curiosament és compartida: no estaràs mai sol sentint-te sol.

Per tant, la cançó és autobiogràfica?

No és absolutament autobiogràfica perquè la meva vida no gira exclusivament entorn a la solitud, però si que parteix de reflexions a partir de sensacions personals i de converses al voltant d’aquesta sensació amb persones properes.

Moment d’una actuació del Roger al Gastrobar Faristol d’Altafulla, el desembre de 2019.

Els temps actuals, amb la pandèmia i una situació general angoixant, conviden a crear? Si creus que sí, en tot cas, conviden a crear amb certa calma i aportant bellesa?

Soc una persona creativa en general i amb temps per poder-la desenvolupar, així que no hi ha un estat emocional per crear en el que em senti més còmode per sobre d’un altre. En algunes etapes de la vida, com la post-adolescent,  he creat des de l’angoixa…la queixa, els alt-i-baixos, el drama…però els darrers anys ho he fet majoritàriament des de la pura observació de la realitat, amb més perspectiva, ja sigui des de l’intel·lecte o  des de la intuïció, i amb calma, eufòria o inclús certa neutralitat. Si cal queixar-se d’alguna cosa també ho segueixo fent, però d’una manera més serena.

Voldria ser positiu, però crec s’ha de ser realista i, fora dels moments de caliu que pugui gaudir cadascú en la seva “bombolla”, o de la sensació de “ja ens va bé parar una mica”, el que realment “crea” la situació actual és una sensació de desànim com a col·lectiu. I això no només afecta a nivell creatiu o cultural, sector des del que puc parlar i dels qui potser ho nota més, sinó a tots els nivells. Emocionalment, a tothom li repercuteix en la seva vida personal i professional. Després de tant de temps, a tots ens comença a passar factura la incertesa i l’esgotament energètic que aquesta comporta.

A molts músics la pandèmia us ha trencat projectes, gravacions a estudi, gires de concerts… com t’ha afectat a tu?

A mi m’han robat una part molt important de la meva vida. La del contacte directe amb la gent. La sensació de catarsis que es genera en un escenari. Per sort, a banda de músic, soc compositor i segueixo treballant com a tal, però perdre l’energia dels directes, això està matant tant al generador de cultura com a l’espectador. I ho fa a poc a poc i quasi d’amagat, sense que te n’adonis. Al novembre vaig tenir un bolo i me’n vaig adonar de la importància del ritual, tant per mi com pel consumidor de cultura.

El sector cultural ha estat un dels grans perjudicats amb tot el tema del Covid i les normes per les distàncies socials i la seguretat. Què en penses?

Penso que la Cultura també és Salut. I que, arrel d’això, estem emmalaltim cada dia que passa, i no només per Covid.

Com albires el teu futur més proper a nivell musical? Quins projectes tens i, sobretot, com els faràs realitat en aquestes circumstàncies?

La meva feina sempre ha estat una feina de present, i ara més que mai. Parlar de futur i crear expectatives és un mètode que no funciona en aquest món i menys si aquest món és pandèmic. Així que, s’ha de mantenir la il·lusió pel què t’agrada, no oblidar-se de quin és el teu centre (tot i que actualment sigui difícil ja que es genera molta menys feina), projectar-lo amb passió i, sobretot,  posar-te a treballar i re-inventar mètodes si fa falta. És llavors quan surten les coses. I si no surten…doncs què hi farem, a mi el fracàs mai se m’ha pujat al cap!

Per acabar, i com hem dit que l’inici d’aquesta entrevista era el vídeo de la cançó “Sol”, aquí teniu la magnífica peça audiovisual i musical que us demanem que gaudiu en ambdós sentits.