4 min.

Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer

Studio Ghibli és l’estudi d’animació japonès per excel·lència. Creat el 1985, els seus films per a nens i nenes, segueixen molt presents en la cultura cinematogràfica. Hi ha nombrosos directors i diverses històries. Però, des del meu punt de vista, aquestes són les que valen més la pena mirar. Algunes són per nens, altres, potser no tant, però totes demostren que el millor cinema no està només a Hollywood.

El viatge de Chihiro

Probablement l’obra mestra del seu director, Hayao Miyazaki. No obstant això, altres pensen que no té sentit i la història no porta a cap lloc. El fil argumental ens transporta a un món desconegut on Chihiro hauà d’espavilar-se per salvar-se a ella mateixa i als seus pares. Tot i que és un film una mica enrevessat i que s’ha de buscar un significat més enllà de les imatges. És una pel·lícula poètica que segurament s’ha de veure més d’un cop per entendre-la realment.

La princesa Mononoke

Representa la lluita entre la naturalesa i l’home, on realment no se sap qui és el dolent i qui el bo. El medi ambient és un tema molt present en els films de Miyazaki i en aquesta cinta mostra tot l’apreci que li té i la importància de mantenir-lo a través de la lluita entre deïtats japoneses i l’ésser humà. A més, una de les coses més sorprenents de Miyazaki en la pel·lícula és mostrar un món fosc i difícil per viure-hi, és la pel·lícula amb el contingut més bèl·lic, però sempre mantenint la passió per la vida i de continuar endavant.

La tomba de les cuques de llum

És sense dubte, la pel·lícula més dura de tot el conjunt. Isao Takahata retrocedeix en el temps per revelar-nos el costat més dur de la postguerra japonesa. El film el protagonitzen dos germans joves que ho han perdut tot i han de lluitar per sobreviure diàriament. Ens mostra l’amor entre germans i la importància d’aquest en els moments més crítics. És una pel·lícula desoladora, dura, però que intenta brillar en els moments més durs, utilitzant les cuques de llum com a elements esperançadors.

El meu veí Totoro

La pel·lícula més emblemàtica i coneguda de Studio Ghibli, de fet, el símbol de l’estudi és el seu protagonista. La història et transporta als moments més innocents de la infància. Se centra en la vivència de dues nenes que van a viure a un poble amb el seu pare, mentre la seva mare està malalta. Allà, trobaran criatures màgiques que les acompanyaran durant tot el film. És una cinta lenta, que s’ha de veure «sense pressa», una al·legoria a la felicitat de quan érem petits, insinuant que de vegades, està bé tornar a viure com aquells dies.

El castell ambulant

Una història tan fantasiosa com bonica. Explica la història d’una noia que a causa d’una poció canvia el seu aspecte jove per un de dona gran. Per aquesta raó, necessita un mag perquè la retorni  al seu aspecte original. Miyazaki es va inspirar en l’obra de Diana Wyne Jones que té el mateix títol. D’aquesta manera, demostra la importància de la bellesa interior per sobre de la bellesa exterior. Tota la trama està centrada en un castell que camina, que serà un personatge més de la història.

Ponyo

És, amb diferència, la pel·lícula més infantil de tot el repertori, però molt ben trobada. Explica la història d’un nen que estableix una curiosa amistat amb una nena que és en realitat un peix. Es presenten valors com la fidelitat, la superació i sobretot, l’amistat entre dos mons completament diferents, però compatibles. A més, Miyazaki torna a mostrar la importància del medi ambient, aquesta vegada, centrant-se en la preservació del medi marí i les seves criatures. És un film que està especialment recomanat per als nens.

Nicki, l’aprenent de bruixa

Aquesta història se centra en l’evolució d’una nena que vol ser bruixa i totes les dificultats que presenta el seu somni. Miyazaki representa amb subtilesa el pas de la infantesa a la maduresa, presentant problemes com l’egoisme infantil i les dificultats del món quotidià. Però no tot és negatiu, ja que quan es troba una bona companyia, tot és més passatger. No és la millor cinta del director ni de l’estudi, però és una bona història que val la pena que els més petits de casa la coneguin.