Si algú et recorda, viuràs per sempre!

Article d’opinió de Josep Suñé

Mentre llegiu aquest article, és poc probable que penseu en la mort. Però si aquesta primera frase o el titular us hi condueix, preneu-ne bona nota, perquè aquesta és la llei.

La idea no és meva, l’he adoptat del darrer llibre de Rafel Nadal ‘Quan s’esborren les paraules’ on segueix la saga novel·lant la vida familiar. Aquest cop, al voltant de la seva mare Montserrat, a qui l’Alzheimer va apagant la memòria i els records.

Mentre escrit penso en la meva pròpia mare, de 91 anys, que tot i que encara té el cap clar, als matins, al capvespre pregunta on són els nens i diu que fa dies que no els veu. I no són els meus fills, parla dels seus; és a dir jo i el meu germà. Jo li responc, estan bé! Cuida’ls, conclou ella.

Els records marxen, es difuminem, s’esborren. Aquelles persones que has estimat amb tot el cor, que et sembla impossible viure sense elles, poden passar a ser un record gris, feble, aliè, fins al no res.

Nadal aconsegueix escriure aquests records, que també són els seus i podrien ser els nostres, els dels lectors. Així, queden per a sempre, no moren, com el record de la mare, de les mares, que passen a formar part d’un tot col·lectiu, esdevenen immortals.

Ell, Nadal, parla fins i tot d’una memòria col·lectiva que, com un gran fil conductor, ens uneix a tots, de tots els temps.

Als pobles n’hi ha molts de records col·lectius, però les generacions s’apaguen i els temps canvien, i pocs pensen ja en el passat.

He llegit que la Generalitat vol enderrocar el que queda dempeus de l’antiga fàbrica del Vinyet, IQUIRGA (Indústria Química Roca de Gaià).

El govern vol alliberar l’espai pròxim a diferents punts d’interès natural i protegits com la desembocadura del Gaià, que forma part d’un Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i de l’Inventari de Zones Humides de Catalunya. També de l’Espai Xarxa Natura 2.000 i de la reserva natural de fauna salvatge a la desembocadura del riu.

No em sembla malament, només faltaria. Ara, aquest vestigi de la memòria col·lectiva del poble, la fàbrica de carbonat de magnesi, desapareixerà a cop de retroexcavadora.

Aquest dissabte he tingut una llarga conversa amb l’Anna Muntaner. Hem parlat sobre escriptura, sobre l’Ateneu Barcelonès i de la fàbrica de la qual el seu pare va ser l’enginyer químic principal, i que va funcionar des de 1947 fins el 1985, uns 38 anys.

Precisament, en un article de l’Anna llegeixo que a la fàbrica hi va treballar molta gent del poble, inicialment. Lluís Cañellas Llagostera, Joan Queixalós Suñé, Manuel Gómez Marsal, Marcelino Suñé Marquès (el meu pare), Ramon Pijuan Milà, Àngel Elias Folch, Pablo Barceló Andreu, Bernardo Moreno García, Josep Maria Ramon Bové, Josep Maria Ramon Magriñà, Martí Royo Sendra, Rafael Ferré Argelaguet, Miquel Tello Sancho, Manuel Tello Sancho i Carmelo Moreno García (segur que em deixo algú).

El carbonat de magnesi s’extreia de l’aigua del mar (40 mil litres d’aigua per hora, dia i nit). També s’aprofitava els còdols que el riu Gaià havia anat dipositant a la platja per a fer la transformació. Les instal·lacions disposaven de quatre grans dipòsits, a banda de l’únic forn de calç de la comarca. La gent anava a buscar la calç per desinfectar pous o per emblanquinar façanes, i per reparar paviments com els de l’església o per fer l’escola Teresa Manero.

Muntaner explica en l’article que la producció era de 1.500 tones anuals de carbonat de magnesi i d’òxid de magnesi. Personalment, avui m’ha explicat que el producte era com una pols blanca, fina i molt lleugera, volàtil, així com la demanda en l’etapa final de la fàbrica.

Durant les gairebé quatre dècades que va estar en funcionament, va afavorir la transició de l’economia del poble, de l’agricultura fonamentalment a la industrialització. Altafulla hi havia llavors altres fàbriques, com la de cintes a l’actual edifici de l’Ajuntament que també va afavorir la transformació del municipi.

Recordo que de petits, a l’edifici de l’ajuntament hi havia les escoles fins a quart de primària. Només ens calia pujar una escalinata (al costat dels lavabos) per accedir a les dependències que quedaven de l’antiga fàbrica de cintes. Hi havia arxivadors marrons, amb fitxes de clients i comandes, i molta pols.

L’edifici consistorial és de molt abans, de 1802, construït a sobre d’una antiga bassa medieval. El 1999 es va restaurar, i s’hi va afegir a la part posterior aquesta fàbrica. Hi treballaven moltes dones del poble, com la meva tieta, Teresina.

De l’època de la fàbrica de la Roca de Gaià, també ho és la fàbrica d’espardenyes, Altafulla Industrial S.A. Manufactura de Zapatillas y Alpargatas con piso de Goma, al carrer del Mar, on després s’instal·laria la Plasticel, que acabaria també amb una segona seu a tocar de la N-340, on ara hi ha el magatzem de la Brigada municipal i el mural obrer que es veu d’una hora lluny. Un parell d’espardenyes AISA valia 7.70 pessetes, era l’any 1946.

A la fàbrica de la Roca de Gaià s’hi treballava els diumenge i en torns de nit. Els homes del poble s’hi van haver d’adaptar.

I uns fets que us sorprendran i que també recull l’article de la Muntaner. Una d’aquelles nits, la temperatura va ser molt freda, de 15 graus sota zero, durant dos dies es va haver de parar, es van glaçar les canonades i les basses de decantació.

La fàbrica de la Roca de Gaià va salvar una generació del poble, a la que va donar feina i prosperitat. Però també va ser coneguda fora, exportant a països com Brasil, Veneçuela, Algèria, Argentina, Franca, Egipte, Marroc, Israel o Turquia. A banda de dominar des d’Altafulla bona part del mercat peninsular. Muntaner recorda que fins i tot s’havien fet enviaments a una fàbrica de pilotes de tennis de Califòrnia. Ella, l’Anna, té ara també en procés un projecte literari amb la fàbrica com a protagonista, que espero tiri endavant i contribueixi a fer immortals els records d’aquest fragment d’història d’Altafulla. Com en el llibre de Nadal, el record pot esdevenir compartit per altres pobles d’arreu, els vostres. Cal recordar el que ha estat aquest passat industrial d’un poble ara eminentment turístic.

Si el poc que queda dempeus de l’antiga IQUIRGA va a terra. Penseu ara que hi som a temps de deixar algun vestigi ni que sigui, amb una placa per recordar allà que un dia va ser.

No permeteu que mori per sempre!

Si algú la recorda, ni que sigui en una placa, viurà per sempre!