Article d’opinió de Rufino Mesa Vázquez
Encetem aquesta secció de reportatges amb un document molt interessant sobre la figura d’un dels artistes més emblemàtics que ha tingut Altafulla, el ceramista Martí Royo i Tàrraga. L’escultor Rufino Mesa, amic de Royo i gran coneixedor dels qui han creat i creen arreu de les comarques de Tarragona, signa aquest reportatge vital, místic, artístic, poètic i emocional que esperem que us agradi. El document deixa clar que, rere la figura del ceramista, hi havia molt més per veure i per descobrir.
Som el que hem fet.
Amb aquestes paraules evoco la memòria d’un amic que se’n va anar tot sol, que va fer l’obra aferrada a la terra i tenia les variables del foc com l’eina vital. En Martí era un alquimista que feia del fang la seva paraula i contemplava la transmutació de l’aire en color metàl·lic quant la temperatura reductiva era l’oportuna. Quan venia al taller de Castellvell passàvem estones agradables petant la xerrada sobre aquestes qüestions, i el dia que la mufla per coure els motllos de la foneria estava llesta, a la temperatura de pastisser, li feia un truc per tel i venia tot seguit amb una careta de porc i una ampolla de vi. Parlàvem de coses quotidianes, de la feina, de la resposta social del que fèiem i del testimoni que deixàvem. Va ser així com va néixer l’amistat, l’intercanvi d’obres, converses sobre el valor del buit a la ceràmica i la col·laboració a l’obra Testimoni; una acció que vàrem fer a Vespella de Gaià l’any 1995. A l’obra van intervenir Martí Royo, Josep Mª Recasens, Pep Borrell i Rafel Bartolozzi. Va ser un treball tècnicament senzill i conceptualment complex. Testimoni va ser una de les ocultacions que ara recupero per a recordar l’amic.
Va ser un dia festiu; en Bartolozzi llegia el que jo escrivia i, al mateix temps, Pep Borrell feia les fotos i Recasens ajudava el que podia. L’obra era una reflexió sobre el temps, la memòria allotjada a la roca, allò que persisteix i queda implicat a la matèria, la mort i la permanència. És per això que crec oportú evocar els comentaris que fèiem, els records i l’ajut de Martí per foradar la roca. La memòria del fet proporciona sentit a l’obra, serveix d’homenatge i el record porta una nota humana al present. Aquest és el modest llegat que vam deixar.
A vespella. El Drac.
I Testament
Entre somriures,
llargues hores, l’amic
que se’n va anar tot sol.
Dol d’una furgona cansada,
una cinta blava a la boca,
un adéu entre les mans.
Tots
junts a
Vespella,
testimoni
en imatges,
en paraules.
Solc de sorra
van dibuixar les
mans de l’escultor.
Allí, a l’eterna claredat,
guardarem per sempre els
efectes del que vam compartir.
Treball de la figura de Crist.
L’obra, la idea
L’obra és la idea: l’acció d’omplir una caixa de cera amb la pols de la mateixa roca que estàvem cavant al castell de Vespella. En aquella superfície sorrenca vaig escriure l’ofrena d’un moment i en Martí posava capes de terra per cobrir el contingut. Eren paraules escrites sense pensar, veus que emergien de la brevetat i tenien la intenció de deixar un testimoni amagat. Cada estrat formava una superfície immaculada i brindava la possibilitat d’anotar idees lliures. Escrivia allò que em dictava el paisatge i seguidament, amb un sedàs tornàvem a posar mantells de terra del mateix color. Segons després de l’acció, el text no era visible; hi era però s’havia confós entre la pols. Sorprenent: els conceptes sempre parlaven de l’absència, quedaven fosos entre la presència i el no-res i, alhora, seguien allí amagats per sempre.
II Testament
El
silenci
del pacte,
els moments
per recordar-nos
entre cera i vestigis,
entre paraules que vam
soterrar a Vespella de Gaià,
que vam deixar
escrites en la
terra molla.
Capes
fines.
Capes
delicades,
per sempre primes,
ocultes a l’ombra, allí,
dins el ventre d’una roca tova.
Pensar l’amic
La part no visible de les coses ens parla en silenci, és una realitat física que no entenem amb la raó, però captem amb els ulls de la pell i així és com penetren en nosaltres. Són accions sinuoses que assumim sense pensar, les sentim i, amb el temps, formen part integrada de la ment i del cos. L’organisme s’ha convertit en recipient sensible, en la caixa de memòries que evoquen el passat. Els que vam viure aquella experiència tenim present que l’acció transcendia el moment i la capsa-terra esdevenia un reliquiari invisible que ens representarà sempre. El ritual obre les portes d’una realitat paral·lela.
El testimoni d’en Martí també queda present allí, la capsa és com l’urna dels murmuris on quedem implicats tots. Aquesta obra va concloure sense paraules, però ens diu que estem fets de matèria que tremola i s’agita entre absències i silencis. Ara udolen dins la terra i parlen cada dia con el Llibre d’Amic e Amat.
El dia que va morir, les paraules d’exhortació de Llull són: -”Demanà l’amat a l’amic què era amor. Respòs que presència de faiçons e de paraules d’amat en cor sospirant d’amador, e llanguiment per desigs e per plors en cor d’amic”.-
Mentre picàvem la pedra en Martí feia comentaris que ara voldria interpretar d’aquesta manera. La mort sempre deixa emboirades les paraules i les intencions.
-La ment és una paradoxa incontestable i hem d’admetre que encara que alguna cosa es mou allà fora, encara que el món té una existència totalment independent, indiferent a allò que podem pensar, la realitat que entenem sempre és mental. La capsa de terra vibra entre impulsos neuronals i cada persona està veient una realitat diferent; la terra es fa continent de la idea.-
A l’amic
Entre
les mil ombres
i pensaments obscurs…!
l’amic que se’n va anar tot sol
a cavall de les flames d’un remolí,
escuma i silenci en el fang del taller.
…
Els forns ja s’han apagat tots sols,
dormen les nits mes llargues.
Les mans descansen
sota la taula,
grinyolen
portes,
carrisquegen amb l’alè d’una fulla de saüc.
El castell d’Altafulla. 1988.
La feina
El món que entenem només existeix quan pot ser pensat i compartit i el Testimoni va quedar amagat com la realitat de l’absent. La paraula escrita és dins la caixa, dorm com la roca, però, si vam llegir “família”, som testimonis del significat. Sabem què suposa escriure: “amistat” i la feina que suposa mantenir-la. Estàvem allí i ho vam veure tots: la pedra no era pas dura. Vam posar la capsa dins la roca y la vam tapar: dintre hi hava paraules que mai més tornaran a la realitat. Aquella idea s’ha anul·lat entre les partícules de matèria equivalent, però el significat és el mateix, invisible, irrecuperable, igual que s’anul·len els pensaments quan queden interferits per nous sentiments. No podem veure-les i llavors reboten en la memòria com les persones que han marxat. Entre somnis salten i ens assalten, però ja no tenen entitat fora del que evoquen els records. Són realitats amagades dins la capsa, solapades entre les capes del temps. És com si apaguéssim l’interruptor de la ment i l’univers sencer quedés eclipsat. Aquesta realitat pensada es col·lapsa entre tenebres, així ens reclama atenció i queda absorta udolant entre el misteri de les pedres. El text ha quedat ocult, cobert d’una taca negra; ombra mental que esborra records i pensaments.
Per aquella feina tan críptica, pels bons moments viscuts: gràcies Martí!
Al ceramista
Fredes
les paraules,
sempre en contacte
amb la lenta acció de la mort.
Avui escriuré la renovació del pacte,
crearé la unió perpètua de l’aire i l’herba
faré un senyal d’oli i pedra, en memòria
de l’amic que se’n va anar tot sol.
…
També per aquells estimats
que m’acompanyen,
sempre entre
incerteses.
Ara, la terra es confon entre paraules.
La mort
Mogut per l’estranya energia que havia generat la tràgica mort d’en Martí Royo, uns dies després vaig començar a escriure uns versos curts pensant en la seva memòria. Com ell era ceramista, constructor de formes buides, espais on el contingut és el no res, em va semblar oportú donar forma de copes, gerres i testos ceràmics als poemes. Amb les formes, les paraules tenien un significat diferent, s’acostaven al ceramista i quedaven amagades a l’interior: el buit designava allò que contenien. Així vaig voler fixar sobre el paper el record i també el respecte pel seu treball.
A l’amic, el que coïa el fang amb rodes de cotxe i se’n va anar tot sol. Pels moments que vam compartir: gràcies Martí!
Entre
turments, l’amic
que se’n va anar tot sol..!
a cavall d’un núvol negre
d’escuma blanca.
Entre boires,
l’amic.
La premsa
A la
memòria
d’aquella època,
encara tinc el deute
d’una pastilla de fang.
També el benefici,
compartit amb tu,
d’una vella màquina
per fer totxanes a pressió.
Aparell estrany, negre i pesat
que, a mitges, vàrem comprar a la
indústria Llovet de Torredembarra.
I Comiat
Entre
boirasses, l’amic
que se’n va anar tot sol..!
a cavall d’una cinta blanca
i una fura negra,
entre boires,
l’amic.
Testimoni. Vespella de Gaià, 1995. Foto de Pep Borrell.
El taller
Ara,
en imatges,
entre les pedres:
aquí deixo el testimoni.
Llarga espera en aquest viatge
que al final ens ha de tornar a la terra,
una vegada més presento la meva voluntat,
aquí sempre; Esquivando la muerte.
…
Aprofito per confirmar-vos el
desig de permanència.
…
A la teva memòria,
seguiré valorant
la feina iniciada.
Entre les formes
amagaré el soroll
del taller com una
melodia sense final.
Les mans
La
teva lliçó
m’ha fet valorar
aquest costat de la vida,
però si l’imprevist m’atura l’alè,
si en qualsevol revolt m’agafa les mans,
si la boca no permet esquivar la finta mortal,
amb conformitat l’acceptaré i amb temps prudencial,
aprofito l’avinentesa per acomiadar-me de tots vosaltres.
Dels amics i companys que ens hem entès i també d’aquells que
no ha estat possible. Una vegada més, confesso un profund agraïment.
Agraït a les meves mans que han estat sempre ocupades
i al meu pensament que m’ha mostrat l’única
realitat que era capaç de presentar-me.
Fred
el fang tendre,
fredes les mans,
freds els llavis
que mai més
parlaran.
II Comiat
Entre
boires, l’amic
que se’n va anar tot sol..!
a cavall d’una euga negra
amb la crin blanca
entre boires,
l’amic.
A Martí… a l’amic! Que la terra et sigui lleu.
Martí Royo i Tàrraga. Hospitalet de Llobregat, 20 de gener de 1949-Altafulla, 18 de juliol de 1997.
Tex: Rufino Mesa Vázquez. 2001-2020
En el silenci
s’allunya la memòria
dels dies daurats.
