Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer
Wes Anderson torna a la gran pantalla amb una pel·lícula que es pot qualificar com la seva obra compendi i la culminació del seu estil. “The French Dispatch” no és possiblement el seu millor projecte, però no decep en cap moment. Tot i les crítiques que ha rebut, és un film que s’ha de veure, no mirar, i trobar-li la bellesa.
Cartell de l’última pel·lícula de Wes Anderson.
La història gira entorn una publicació anomenada “The French Dispatch”. A través del film l’espectador descobreix les aventures que han hagut de passar els redactors per escriure l’article de la seva secció. D’aquesta manera, la història en conjunt gira entorn les diferents històries de cada protagonista i convergeixen al final quan preparen la última edició de la publicació.
Cada història és un món diferent, tot i que estiguin relacionades per l’editorial que les publica. Anderson mostra l’amor pel periodisme i per aconseguir històries. Tot i que també hi ha alguns elements crítics contra el món de l’art i el mecenatge. Les històries estan inspirades en periodistes i reportatges verídics de “The New Yorker”, un diari estatunidenc. Per això estan ambientades al segle XX.
Fragment de “The French Dispatch”.
La cinematografia està pensada al mil·límetre en cada escena. Moments de color, de blanc i negre, converses en francès i subtitulades o altres de traduïdes. Wes Anderson expressa l’essència de cada escena amb jocs visuals. Aquesta vegada, l’estil recorda subtilment al cinema de Jacques Tati i la Nouvelle Vague, no només pel seu format de 4/3 durant tota la pel·lícula, sinó per l’enquadrament i la composició de les escenes. S’hi troben els comuns plans seqüència que Anderson utilitza amb freqüència i els tràvelings per desxifrar què hi ha fora de càmera amb el seu ingeni característic.
Els personatges també són clarament del seu estil. Adults amb actituds de nens i nens i joves amb capacitats adultes. Tots els personatges tenen el seu rerefons i estan treballats per dur a terme la seva funció en la història. A més, es troben gairebé tots els actors que han treballat en altres projectes d’Anderson i la seva experiència es reflecteix en una actuació a mida de cada personatge. No obstant això, hi ha actors que treballen per primer cop pel director, com Timothée Chalamet, i es nota que no han entrat del tot al món peculiar d’Anderson.
La banda sonora original té un tema que enganxa, però de vegades es repeteix massa. La música segueix l’estil de la filmografia del director; calmada, varietat d’instruments i amb un tema principal. A més, aquesta vegada hi incorpora temes amb veu i en diferents idiomes.
Personalment és una pel·lícula que s’ha de saber veure. L’espectador no es pot limitar només a allò que se li mostra, sinó que ha de jugar a trobar-hi el significat. No obstant això, és un film que transmet bellesa visual i val la pena només per això. Anderson aconsegueix un cop més endinsar-nos dins d’un món paral·lel.
