Entrevista realitzada per Òscar Ramírez Dolcet
La Pallissa de l’Era del Senyor acollirà aquest dissabte 8 de maig el primer concert del cicle de concerts permanent Altafujazz, una cita obligada amb aquesta música que, deu anys després d’iniciar-se, està més que consolidat. Eduard Carreras a la veu i guitarra; i Dani Sánchez al baix, presentaran al públic el seu projecte Ànima Negra, plena de blues dels anys 50.
Tret de sortida a una activitat que l’any passat va canviar el seu format traslladant la música dels carrers a les xarxes d’Internet. La versió online ha funcionat perquè el públic de jazz necessita aquesta música de manera constant i accepta totes les opcions, però com els directes i el calor humà veient com les notes del saxo o les percussions entren dins teu, no hi ha res.
En tot cas, deu anys de jazz a Altafulla són molts i cal parlar-ne amb la persona que va començar a impulsar-ho i ho ha mantingut ben viu. El Toni Pla Santamans, músic i gestor cultural, ens atén al Bar Ballesté, un local que no ha triat a l’atzar. Amb ell conversem en calma, fem repàs i també una mirada enrere per a recordar els orígens.
Imatge del Toni amb el seu saxo.
Al final, Toni, un músic de jazz com tu ha acabat creant un cicle de jazz per alimentar el mercat musical altafullenc i, de pas, donar ressò a un estil musical que molta gent coneix però del qual encara hi ha un a part de desconeixement. Perquè, fa ara deu anys, inicies el cicle?
Vaig veure un espai, dins de la Pallissa del Senyor, que és un espai més o menys recollit, proper o cèntric a tot el poble i que en certa manera era neutral. Jo volia un espai en el que tothom pot intervenir en l’estil del jazz i hi puguin prendre part músics d’arreu del mon. Llavors vaig pensar que Altafulla era un poble molt bonic, cèntric en la zona de la Costa Daurada, i per això vaig pensar que estaria bé que tothom, d’una forma lliure, pogués anar a escoltar aquestes diferents formes o estils del món del jazz.
Ho vas començar a muntar tot sol, vàreu fer un grup, com va anar això? Ho dic perquè organitzar una estructura així, una persona sola ho té mes complicat, no?
De fet al començament vaig fer-ho sol però d’alguna manera els mateixos músics que es van integrar als primers concerts i van crear una interrelació, fent-se partícips d’allò que és l’Altafujazz com a projecte. I això va portar a crear unes veus determinades, a fer que altres músics després estiguessin interessats, aconseguint que s’interrelacionessin i que, a la vegada, a part de la publicitat feta amb els cartells, també se’n parlés a les xarxes provocant que l’esdeveniment es cohesionés. L’Altafujazz l’han fet gran els propis músics parlant-ne entre ells i el públic que ha vingut i ha repetit perquè creu en aquest cicle.
És a dir, tu ho montes sol, contactes amb músics que ja coneixies i ells t’ajuden a fer difusió i a engrandir el nom del cicle…
Sí, i a la vegada doncs també a interconnectar-se amb altres músics que poden aportar el seu projecte. Això feia que fos lliure, que no es decidís una programació d’una forma pròpia. Vaig tenir una molt bona acollida en aquest cas al principi, amb el primer concert amb Josep Maria Domènech, que és el director de l’escola del Vendrell, molt conegut amb el seu grup aquí a Altafulla. Vam inaugurar l’Altafujazz amb ells.
Això, d’alguna manera va deixar una porta oberta a la entrada d’altres músics. Consideren que el projecte és bo i anem fent xarxa. La infraestructura fonamental ha estat aquesta, sempre, que els músics s’han anat interrelacionant. El resultat ha estat positiu i s’ha vist a les xarxes, s’ha vist arreu del món perquè han vingut músics d’arreu, des de Paris, de Brasil, de Nova York, de Sud-Amèrica, i d’aquí també lògicament.
Altafulla ho ha paït be això? És a dir, la resposta del públic des d’un començament ha estat l’adequada, ha anat in crescendo? Ha costat d’entrar? Perquè el jazz és un estil de música que tothom coneix però en la qual no tothom hi sap entrar.
Al ser un cicle de jazz permanent i que es fa una vegada al mes, et permet que en un mes sedimentis tot el que s’ha après i al mes següent tens un altre concert que és dins de l’estil del jazz però diferent. Llavors tens un altre mes per sedimentar aquest i l’anterior i, al final, es desenvolupa un coneixement, un aprenentatge, que no ha entrat nomes amb el tipus de jazz diguem comercial, sinó que veus una altre ventall.
Ara que estem al maig de 2021, es comença amb un concert de blues que és la base del jazz. Hi ha molts ritmes, és una forma determinada a nivell musical, és un plantejament des de l’ànima que es transmet a través del blues. Tenim el nom d’Ànima Negra que el dia 8 de maig serà extraordinari. El cicle permet a la vegada que un mateix grup, amb el temps, pugui presentar la seva evolució. Jo sempre ho dic, quan escoltem a un músic, partim del principi i anem cap el que ara ha presentat. Si ho fem a l’inrevés, no veurem l’evolució i ens costarà mes d’entendre. I amb el tema del jazz, arriba un punt en que hi ha hagut persones del públic, enteses pel temps que han estat, amb les seves coneixences, que han anat aprenent i han anat veient quin estil els agrada més, quin estil els agrada menys, qui ho ha fet millor, qui ha estat extraordinari.
Ara, fent una metàfora, mirant pel retrovisor estàs content del viatge fet?
Molt, molt perquè hi ha hagut una bona afluència de públic i els músics sempre han fet de l’art la seva expressió. Han presentat els seus projectes de forma expressiva, amb un pensament natural, d’una manera lliure, presentant la majoria dels cops projectes personals, discs, evolucions dels seus projectes. La veritat, molts tarannàs diferents, com a persones, com et deia, de diferents cultures.
Sembla que no, però la cultura ens arrela d’entrada, és una història, un funcionament… i aquest es transmet aquí. Això què vol dir? Això vol dir que d’aquí també ens transmeten línies de la nostra cultura, línies de funcionament on també s’expressen a l’exterior. No es que lo de fora es lo més bo, no és aquesta la qüestió, és donar cabuda a diferents formes de cultura per presentar un denominador comú: fes de l’art la teva expressió.
Un estàndard és un tema conegut per la gran rellevància del tema, però bé… l’han en tocat moltíssimes versions i en canvi cada versió és diferent i depèn de qui ho toqui, ho tocarà diferent.
Heu contribuït a donar a conèixer mes un tipus de música que la gent associa a pocs autors, ja que si fas una enquesta a peu de carrer preguntant per músics de jazz, faràs un llista de cinc/deu noms i sortiran els mateixos. La gent associa el jazz a locals foscos, negres, EEUU… El jazz té molts més matisos, moltes més percepcions possibles que no pas les que tenim tots mentalment. Aquest estereotip que ens hem marcat és una part, però és una part molt reduïda del què és l’espectre del jazz. D’alguna forma has col·laborat a donar a conèixer i a configurar mentalment millor un tipus de música que no sembla fàcil.
Sí, és filtrar allò que els músics et presenten i que d’alguna manera dius: Som-hi! Tirem endavant això!. El nostre és un col·lectiu per la promoció que es diu Oil Jazz (és l’associació) en la que els integrants fonamentals són els músics que han intervingut amb aquella matèria, que han interioritzat les seves formes i l’han presentat, i tenint molt clar una forma de fer. I la veritat, jo m’atreviria a dir al 100% de les ocasions ha estat així.
Alguns t’hauran agradat mes, d’altres menys, però jo posaria que el tema de la imatge que s’ha desenvolupat als cartells, els dissenyadors que hi han intervingut, fonamentalment, l’Antonio Latre i d’altres dissenyadors que han participat, formen part d’una forma de percebre aquella idea amb una imatge determinada, i que això es presenta i, tot influeix.
Per exemple, amb els músics, en tots els concerts, la majoria de les vegades hem anat a sopar aquí al Ballester, que és un local que ha participat amb nosaltres. Aquí hi ha música de jazz. Un altre restaurant que ha participat, a la Mora, ha permès que al sopar poguessis veure quin és l’esperit després de la música, amb aquella eufòria d’alegria que la música ha sortit bé
Hem de parlar del COVID de forma obligada, perquè ens ha alterat a tos els qui programem cicles musicals i culturals. Ens ha trastocat per l’espai, les mesures… de quina forma us ha afectat a vosaltres?
Fa un any, ara que comencem el dia 8 de maig amb Ànima Negre, de l’últim concert. Ens ha afectat perquè hem estat un any sense fer-ne cap. Sí que s’ha treballat via online, fent algun concert que s’ha transmès arreu del mon i que ha permès que a les televisions, a les diferents pantalles, es pogués percebre l’ambient del jazz.
Diguem que és una escletxa que ens permet estar, que pot ser molt bona si es crea un context personal agraït.
Per exemple: mira, som 3 o 4 persones i us convido a veure un concert d’aquest amic o d’aquesta cantant que conec i que toca avui a les 7 de la tarda. Fem un soparet a casa, amb aquestes 3 o 4 persones , perquè no ens podíem ajuntar més i és una estona agradable.
Els músics continuen tocant perquè retransmeten en directe. Requereix una complexitat tècnica, perquè cal tenir -ho ben consolidat, però una vegada es desbloqueja aquest fet amb un tècnic de so que t’ho deixa perfecte i saps que allò funciona, ja tens una escletxa que permet obrir el món a un escenari mundial.
Té un resultat final i a la llarga tindrà més resultat aquest format que els concerts presencials. Però, els presencials està clar que es la versió més bona. Tenint aquesta connotació d’aquesta pandèmia amb aquest virus que no et deixa, que et bloqueja tot, et frena la relació, el contacte, quasi la voluntat, en certa manera, impulsiva, doncs què vam fer? Vam dir: no toquem presencialment fins que es pugui controlar el màxim possible, mantenint les distancies.. etc. I mentrestant, es poden fer concerts via online, tots els dies de l‘any i tantes hores com vulguis perquè el temps mig d’una audició d’aquestes és màxim mitja hora.
I així va ser el nou format?
Així és com està configurat l’Altafujazz a partir d’aquesta pandèmia. Si es fa un vídeo ben fet del concert, l’ajustes bé i després el poses al facebook, el regales a tothom i desprès la gent el pot veure… doncs ja és suficient. Pots tocar des de l’auditori de casa i toques a un poblet d’Itàlia de 500 habitants… i toques per aquella gent.
Fas una segmentació i d’aquells 500 i a potser te’n vindran 50… és un camí que no podem obviar però quan es pot, s’ha de fer presencial. El moviment dels músics, la olor, el caliu humà, tot plegat.. és obvi. Jo penso que les màquines permeten fer tots aquests moviments i concerts online però no podem substituir el contacte humà.
Cartell del concert d’aquest dissabte 8 de maig.
