Article d’opinió de David Serra Martín
Vaig prendre tres cafès en una mateixa nit. Una bona nit de feina, als quiròfans, un territori magnífic per encendre l’espurna d’aquesta farga de pensaments que busquen una riba on assentar-se. Deixant anar les paraules, perquè s’assentin i prenguin forma, i gaudint del silenci sorollós de la creació.
No tothom inclouria l’escriptura en un catàleg dels plaers. Per a molts altres ni tan sols dels plaers imaginaris. En el meu cas particular, cada vegada que em trobo, tot sol, al davant de la pantalla en blanc del Pc o del Mac, sento aquest vertigen lúbric d’una cita prohibida, posseït per l’esperit de Marlon Brando, mentre el teclat batega amb cada pulsació dels meus dits.
Més mantega, si us plau…
Però no soc aquí per parlar-vos del meu onanisme o per fer-vos un llistat de les meves parafílies. El turment de l’escriptura sense treva d’un Balzac encara no m’afecta i és per això que, des del meu darrer article, ha passat tant de temps; la passió i la morbositat del meu retrobament amb els lectors i aquesta revista digital adquireix així la naturalesa d’un vis a vis.
Son ja tres cafès, tan contundents que ja he anticipat un full de ruta perquè aquests naufragis amb aroma de cafetal arribin a bon port durant aquest any. Un any passa volant, i algú fins hi tot tindrà temps de escriure un llibre. Jo em conformo amb representar el paper de Cicerone a la Matrix dels nostres dies, acompanyant altres magnífics fars amb firma en “Altafulles”, la nostra Polinèsia de postal i bruixeria. I com escrivia Cervantes: “El sosiego, el lugar apacible, la amenidad de los campos, la serenidad de los cielos, el murmurar de las fuentes, la quietud del espíritu, son grande parte para que las musas más estériles se muestren fecundas y ofrezcan partos al mundo que lo colmen de maravilla y de contento”.
L’any passat, amb la pandèmia, el desassossec es va convertir en un permanent estat de setge, de trinxera a trinxera, llibres i pel·lícules com a refugis, sense treva possible. Un món on la distòpia ofegava la realitat i la por es multiplicava per tot arreu, sense un bri d’esperança.
Qui escriu, diuen, és un solitari màrtir de si mateix.
Potser, però davant el neguit d’una humanitat emmordassada, l’escriptura és un excel·lent elixir per dissoldre les taques que cobreixen tantes ànimes silenciades: K-7 amb llicència per pensar, dialogar i compartir emocions.
Tornem als cafès…
Obrim pla i arribem al final de la nit, amb lletres que anticipen futurs encontres i més cafeïna.
Per cert…
a la meva pel·lícula guanyen els bons.
