Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer
“El hijo de Saúl” és una d’aquelles pel·lícules incòmodes de veure. D’aquelles que són necessàries, però que hem de preparar l’estómac per pair la realitat. László Nemes tracta l’Holocaust en la seva òpera prima d’una manera crua. No tracta sobre el fet concret, sinó sobre com conviure-hi.
El hijo de Saúl és un fil,m que no deixa indiferent a l’espectador/a.
Saul és un Sonderkommando d’un camp de concentració, és a dir, un jueu que fa la feina bruta. És l’encarregat d’entrar a les dutxes als que arriben i netejar després. Dia rere dia ha de tractar amb la crueltat de conduir a la mort els seus. En un d’aquests grups de gent, reconeix un noi que afirma ser el seu fill. Tot i que el troba mentre neteja després de la barbaritat, l’únic que pot oferir-li és un enterrament digne. Així, durant el film, Saul busca un rabí que pugui acomiadar el noi com és degut.
En realitat, la lectura explícita no té res a veure amb la implícita, però això ja depèn de com la veu cadascú. No rebel·laré conclusions.
László Nemes demostra ser un gran director amb el tractament de la càmera i l’enquadrament. El rostre de Saul és el que predomina en tot el film, a més, gairebé sempre d’esquena. L’espectador el segueix en la seva missió com si fos el nen que segueix el pare. La profunditat de camp és molt curta, d’aquesta manera, només el rostre de Saul és nítid. Darrere hi ha coses que passen, però que no es veu bé i tampoc volem. Cossos arrastrats, rostres anònims i crueltats és el que Saul veu, però nosaltres només intuïm, com un record borrós en la memòria. De la mateixa manera, el format 4:3 remarca la sensació d’angoixa. Sabem que hi ha coses al voltant, però mai s’arriba a veure què hi ha. Només Saul ho sap, perquè ell és l’únic que ho veu.
El rostre de Saúl té molt protagonisme en tot moment de la pel·lícula.
En relació amb l’anterior, el so és molt important. Ningú pot explicar què passava dins de les càmeres, però si què se sentia. Durant tot el film hi ha un fons de veus que parlen en idiomes desconeguts, de gent que dona ordres o de plors. El disseny sonor escenifica el caos i la por de l’ambient. Posa a l’espectador dins de la història a través d’una sensació incòmode, fatigosa i pesada. L’enquadrament fa que no puguem veure el que passa, però si que ho sentim.
Hi ha molt pocs talls i el pla seqüència tracta la història cruament. Dona una sensació de realitat, perquè és com veiem el món, sense talls. Els únics talls que hi ha és quan es canvia de localització, però sempre es tanca una porta darrere o s’apaguen els llums. Gairebé com un documental, sempre acompanyem a Saul com si realment els esdeveniments els estiguéssim vivint. L’únic pla-contraplà que hi ha en tot el film és al final, quan Saul, amagat amb els seus companys en una granja, veu un nen que apareix per la porta. El nen el mira i ell somriu. És la fantasia de Saul de tenir un fill. L’únic moment que s’esvaeix de la realitat.
László Nemes va obrir-se les portes al món del cinema amb una història que li toca de prop. Sense abusar d’imatges explícites ni fer-ne un ús morbós aconsegueix retractar una realitat incòmode, però que no ha d’oblidar-se.
Si voleu comprovar el potencial del film, mireu-vos aquest vídeo.
