Article d’opinió de Josep Suñé
El Renato va flanquejar la porta ben bé com un artista que surt a escena, amb un gran somriure i la safata d’albergínies al forn. Una delícia. Abans de l’aparició de la seva esvelta i prima figura, amb pantalons i camisa de lli, els va arribar de dins la veu de la cantant mexicana Ely Bruna, criada a nordamerica i resident a Itàlia.
Che cosa sei, / che cosa sei, / che cosa sei / Cosa sei…
La següent estrofa la cantava la veu greu de Daniele Bengi Benati:
Non cambi mai, / non cambi mai, / non cambi mai / Proprio mai…
El Parole, parole, parole (a duet) va coincidir amb el primer tast del plat, d’aspecte primari. Les albergínies haurien pogut portar companyia, amb pernil, gambes i beixamel, com les que es cruspia amb delit Pepe Carvalho en la saga detectivesca de Vázquez Montalbán. Sacrilegi que hauria traït els orígens ancestrals de la recepta.
Els dits han de deixar marca en la pell llisa abans de collir-les -els va dir la Marisa, en un anglès impecable- unes hores abans. Així, seran les més gustoses i tendres. Trieu les que tinguin un color morat fosc i, sobretot, res de taques, arrugues, ni zones molt toves.
Cap vi costa més de 50€ per més bo que sigui, deia un conegut enòleg. El que es bevien la parella d’americans per acompanyar les solitàries albergínies el pagarien a 1.200€.
Les experiències no tenen preu i la parella d’executius de la gran poma havien demanat un Ermita 2017 o un Grand Cru Classé de Borgoña, que la Marisa no havia estat capaç de trobar a temps. Cada glop de la mineralitat de llicorella, perfectament dramatitzada amb tons de fusta i fruita, feia pujar al cel el gust de l’albergínia ‘al forn de l’avi’.
Haurien pogut tancar els ulls i sentir la humitat de la costeruda finca de 3 hectàrees de garnatxa vella. Una vinya que amb els seus 60 anys, no guanyava la longevitat de les albergínies, que es cultivaven des del 1850 a les terres de l’avi (ara, rebesavi). Enlloc s’explicava, ni falta que feia, que la verdura allargassada havia arribat de l’Índia importada pels àrabs peninsulars.
Questa o quella per me pari sono / A quant’ altre d’intorno mi vedo…
La següent cançó era tant veterana com el cultiu de l’albergínia. El Rigoletto precedia el moment ‘postres’. El Renato tornava a sortir flanquejant la porta com una famosa vedette, deixant que s’envolainés el seu cabell negre i llarg, ombrejat per una llum exterior tènue, que feia íntima l’escena.
Reminiscències substancioses no en faltaven, farcien també la carta. Les ‘albergínies de l’avi’ tenien més pelegrí de pota negra que gust suculent. El conjunt harmoniós d’elements -vi inclòs- i la pròpia experiència; primer a l’hort i després a taula, donaven categoria inesborrable, vivencial i única al viatge.
No van deixar la taula sense un rajolí d’un licor fet d’avellana (amb D.O de la zona). Després, es van agafar les mans per sobre del mantell, i es va aturar el món. Es van mirar als ulls i es van reconèixer. Eren els mateixos joves que s’havien conegut de viatge estudiant el doctorat, sis dècades enrere.
El que explicarien en trepitjar l’altra costat de l’atlàntic, és multiplicaria fins al sublim. Aquell lloc de la mediterrània, quedaria per sempre més ancorat molt endins.
Anys després, al seu apartament de Nova York, el viatge li retornava a la memòria com un bumerang. La covid-19 havia fet estralls, com a la resta del món.
Les infermeres amb la granota taronja de protecció -una sort d’àngels alats- la mantenien aïllada des del primer moment. No el deixaven entrar. Una trucada el va alertar, calia dir-se adéu. Va ser per videoconferència.
Amb un fil de veu, ella li va dir:
-Agafa’m la mà!
A través de la pantalla tàctil, es van tornar a reconèixer. En els seus ulls, a l’altra costat de l’aparell, hi va tornar a veure aquella noia jove que havia conegut mentre feien el doctorat.
Ell va tancar els ulls, i es va imaginar al ‘seu’ lloc de la Mediterrània, agafant-se la mà per sempre més, en aquella taula.
Ella va fer un últim sospir, de fons li venia una tornada d’Ely Bruna, amb un amor infinit!
Va passar a la Toscana. O potser a Altafulla. Tant és!
El carrer Major d’Altafulla té moltes semblances amb els racons de la Toscana italiana.
