Article d’opinió de Judith Mata-Ferrer
Marvel inicia el seu repertori de sèries per al seu univers cinematogràfic (MCU) amb WandaVision. Wanda Maximoff, és una de les personatges més poderoses i més estimades, però sempre ha estat més aviat en segon pla, ara, per fi té tot el protagonisme.
Posem-nos en situació. Després de End Game, tot l’univers de Marvel queda en “stand by” i Wanda és, probablement, un dels personatges amb més interrogants. A més, els tràilers previs despertaven molta curiositat i intriga, perquè el segon protagonista és Vision, que va morir en l’última pel·lícula. El retard a les sales de cinema de “Black Widow ha fet que WandaVision sigui el primer producte de Marvel en molt de temps i això ha creat molta expectació. No obstant això, la sèrie deixa un gust agredolç. Així doncs, us deixo el meu anàlisi.
A nivell superficial, està molt ben preparada. Cada capítol passa per una època diferent, començant des dels anys cinquanta fins a l’actualitat, i tot l’atrezzo està mil·limètrica ment pensat. La casa on viuen Wanda i Vision és la mateixa durant els nou capítols i només canvia el decorat. El vestuari també està molt ben escollit per cada època que es vol representar. Des dels vestits i les faldilles, fins als conjunts de superheroi. Els efectes especials també han millorat molt, sobretot en l’últim capítol, on, conjuntament amb l’actuació, hi ha molta més versemblança.
L’actuació ha millorat en molts personatges, tret dels primers capítols on se simula una sit-com amb Wanda i Vision, Paul Bettany i en especial Elisabeth Olsen interpreten molt millor els seus papers que altres entregues de Marvel. Sobre els personatges secundaris, Kathryn Hahn ha fet un dels seus millors papers, fugint de la comèdia típica on l’havíem vist més. Els únics a qui no se’ls hi pot donar reconeixement en aquest sentit son els nens. Els fills de Wanda apareixen a la meitat de la sèrie, però cap dels dos arriba a donar la talla per la producció, fan una actuació molt forçada, que potser funciona en una pel·lícula d’humor, però no en una producció de Marvel.
El format que presenta la sèrie és molt original. El fet de simular una sit-com i que cada capítol tingui lloc en una època diferent no es veu tots els dies. No obstant això, els tres capítols inicials es fan avorrits, simplement es veuen a Wanda i a Vision com si fessin un programa i la trama no avança en cap sentit, tret de dos o tres moments puntuals en un total de noranta minuts. A partir del quart es comença a desvetllar algunes pistes per saber què passa realment i a partir de llavors la sèrie “enganxa” veritablement. Es juga amb l’espectador mostrant o amagant coses i després explicant-les. Aquesta part de la sèrie, la del mig, és la millor de totes, es pot veure als dos superherois en la seva faceta més natural i en un entorn familiar, sense tenir cap batalleta per lliurar. El final és una mica decebedor, si bé la sèrie s’havia allunyat de l’esquema típic de les pel·lícules de Marvel, aquest es reprèn a l’últim capítol.
A més, durant els nou capítols, es mostren detalls i pistes per possibles futurs, però que es desmunten tots al final. Per exemple, apareix Evan Peters donant vida a Pietro, el germà de Wanda mort en la segona entrega de “Avengers” i on hi apareix interpretat per Aaron Taylor-Johnson, que alhora, Peters, interpreta a Quicksilver a les entregues de X-Men. Això va fer que Internet explotés amb teories, però Emma Caulfield, actriu, ha afirmat que es va fer per crear falses sospites, és a dir, van jugar, literalment, amb els espectadors, perquè realment l’aparició del personatge no porta a cap lloc. I aquest cas, no és l’únic. Aquesta vegada, la producció de Marvel, manté moltes semblances amb els còmics originals, sobretot en els personatges. No obstant això, sembla que ho hagin intentat embotir tot per fer contents els fans i donar lloc a noves teories, novament, desmentides en l’últim capítol.
El plantejament de la història és bo, però no se n’ha tret prou profit. Al cap i a la fi, els nou capítols serveixen per conèixer una pinzellada del passat de Wanda i per deixar clar que ella és “Scarlet Witch” i poc més. No es treu tot el potencial dels personatges, per exemple, de Monica Rambeau. Té una gran importància en alguns moments clau, però durant la resta de la sèrie, només està allí. També el segon Vision, que apareix durant l’últim capítol, no té absolutament cap incidència en la trama. No està clar qui és realment l’antagonista, perquè canvia en diferents moments de la sèrie, primer no n’hi ha, després és Hayward, després Wanda, Agatha, etc.
La sèrie en conjunt és distreta i hi ha moments divertits, però també d’avorrits. És original, però no s’ha sabut treure tot el potencial que tenia en un inici. Per això, amb l’expectació que hi havia en un inici, resulta una mica decebedor. Caldrà veure en les pròximes entregues si la història de WandaVision té realment incidència en l’univers cinematogràfic de Marvel, tot i que a primera vista, no ho sembla.
